Relat guanyador

Fer
inventari

La Carlota havia deixat enrere el seu
origen humil i la seva vida al barri de tota la vida per esdevenir,
amb només trenta anys una de les guionistes de moda. Les seves
sèries i obres de teatre creaven gran expectació entre
el públic, frisós del seu cinisme emocional i d’aquella
crítica social.

Sabia com arribar a l’espectador,
com descriure, amb un estil molt propi, allò que molestava la
gent de la seva generació. Gent nascuda en la post-dictadura i
la joventut dels quals havia estat marcada per tot un seguit
d’esdeveniments polítics i socials que conduiren a la vida
en llibertat. Una gent que ho volia experimentar tot i trencar
fronteres.

Si ella havia fet les coses tal com
s’esperava, ningú ho podia dir amb certesa. Havia estudiat
Ciències de la Comunicació, havia començat a
treballar en un diari fins que va trobar la feina a la productora on
treballa, “Sincopat”, primer com a correctora lingüística
i, després de demostrar el seu talent amb petites
col·laboracions, havia aconseguit una plaça com a
guionista titular.

Tot això la va dur a conèixer
grans noms de l’escena actual catalana: actors, productors,
escriptors, editors… També havia evolucionat, o més
ben dit, s’havia transformat: la noia de barri havia esdevingut un
personatge conegut i reconegut, i alhora ambiciós.

Va marxar de casa els pares i es va
instal·lar al centre de Barcelona, en un pis típic de
l’Eixample: gran, lluminós, amb bones vistes, de sostres
alts i terres antics. El seu estilisme també demostrava un
canvi d’estatus i de poder. Semblava una dona forta, amb les idees
clares i segura d’ella mateixa. Sens dubte, una nova Carlota.

A la feina era impecable: l’eficiència
i la qualitat estaven assegurades i els seus textos eren èxits
segurs. Semblava que havia aconseguit tot el que es pot desitjar als
trenta anys: una bona feina, èxit i respecte entre els
companys, diners, un grup d’amics i per damunt de tot això,
una seguretat personal i professional que l’havien dut a ser la
Carlota que era actualment. La relació amb els pares i els
amics del barri havia quedat enterreda sota l’èxit. Cap
d’ells tenia cabuda a la nova vida d’aquella nova dona, cap
d’ells es feia un lloc a l’agenda plena d’esdeveniments socials
de la Carlota. El seu passat quedava lluny.

La manca d’escrúpols no es
limitava només a la relació amb el seu passat, sinó
també a les relacions personals: usava els homes per
aconseguir els seus propòsits o simplement per no sentir-se
sola en aquells moments en què el passat se sobreposava a la
realitat exitosa. Els homes eres purs objectes a la seva disposició,
els llençava quan se’n cansava i en tenia de nous quan en
volia. La improvisació no hi tenia cabuda, el joc acabava quan
ella volia.

Què podia ser un noi de
vint-i-dos anys a la seva vida? A primer cop d’ull simplement una
aventura, una bogeria… S’havien conegut en una de les festes on
havia estat convidada. Ell era el nebot d’un actor de l’obra de
teatre que ella havia escrit i que estava a la cartellera de la
ciutat comptal. Tant la relació professional com la personal
entre tots dos era perfecta, s’entenien molt bé, tot i la
diferència de caràcters i de manera de fer. El respecte
per la feina de cadascú i l’admiració mútua
els havia dut a aquesta relació.

El seu nebot, però, un jovenet
de vint-i-dos anys, de cabells rinxolats i ulls de color mel, havia
atret des d’un bon principi l’interès d’ella. Després
de la presentació i la timidesa inicials i unes copes, la
distenció entre tots dos era tal, que la separació era
cada cop més petita fins arribar a compartir el mateix llit,
aquella mateixa nit.

Al matí següent la Calota
pren un cafè amb llet a la cadira de vímet que té
al costat del llit. Els rajos de sol que es filtren entre les
cortines del balcó il·luminen l’esquena d’un jove
de vint-i-dos anys amb cabellera rinxolada.

Ella sent que no el pot deixar de
mirar, vol tocar aquella esquena, olorar-li la pell, endinsar la mà
dins els cabells, besar-li el llavis… Cada cop està més
a prop de fer-ho, fins que ell obre els ulls lentament, somriu,
s’aixeca del llit i es posa la roba que la nit anterior havia
deixat caure al passadís. En aquest moment la Carlota sent que
comença a perdre el control, torna la Carlota poruga d’abans,
té por de no saber què passarà després.
Ell se li apropa, li besa el front i amb un “Gràcies”
tanca la porta del pis. El pis es queda en silenci, la Carlota
asseguda a la cadira amb la tassa de cafè…

El veu sortir de l’edifici, el veu
caminar pel carrer i veu com tot allò que ella és se’n
va darrere d’ell.

Moment de fer inventari i valoració…

GENÍS VENTURA