Blog Image

El Pont Blau

El Pont Blau

Aquest és el nou bloc del Pont Blau amb tota mena d'informacions sobre l'Associació
catalana a la ciutat d'Hamburg.

Els desnonaments hipotecaris porten al col.lapse social

Articles Posted on Mon, February 08, 2010 13:04:53

La realitat social dalgunes poblacions de les rodalies de Barcelona s’acosta al col.lapse amb els desnonaments hipotecaris.



Article de l’Spiegel sobre la Consulta Popular

Articles Posted on Sat, December 26, 2009 08:59:13

L’Eva Novell ens envia l’article de l’Spiegel sobre La consulta popular del 13-D.



Article; La Dignitat de Catalunya

Articles Posted on Thu, December 10, 2009 18:46:49

La Matilde Romagosa ens ha enviat el següent editorial:

EDITORIAL:
La dignitat de Catalunya

Després
de gairebé tres anys

de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques
que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu
prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de
juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el
següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts
Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en
referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica
següent”. Serà la primera vegada des de la restauració
democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació
és alta.

L’expectació
és alta i la inquietud
no
és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com
una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les
Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les
urnes.

Repetim,
es tracta d’una situació inèdita

en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de
preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal,
només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo
Pérez Tremps) està recusat després d’una
tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els
equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha
mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec
després del venciment del seu mandat, com a conseqüència
del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició
sobre la renovació d’un organisme definit recentment per
José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la
democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja
que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de
contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de
cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut
de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte
superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell
mateix– no farem més al·lusió a les causes del
retard en la sentència.

La
definició de Catalunya com a nació

al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació
de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la
Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per
regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la
llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a
Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són,
entre altres, els punts de fricció més evidents del
debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part
significativa del tribunal sembla que està optant per
posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de
ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria
ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No
ens confonguem, el dilema real

és avanç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu
bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està
en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de
1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha
motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar
madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat
institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la
Constitució, que no és altra que el seu caràcter
obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà
únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra
una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a
la societat catalana amb discursos constructius i actituds
afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió
real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre
el més important llegat que els ciutadans que van viure i van
protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta
transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament
inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als
reptes d’una globalització que relativitza les costures més
rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes
profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de
la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és
imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre
sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els
pactes s’han de complir.

Hi
ha preocupació a Catalunya

i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més
que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de
suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i
tradició cultural) com el defecte de fabricació que
impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els
catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral);
contribueixen amb el seu esforç a la transferència de
rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos
beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més
pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió
Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa
tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial.
I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva
pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests
dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé
que se sàpiga.

Estem
en vigílies d’una resolució
molt
important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les
circumstàncies específiques de l’assumpte que té
entre mans –que no és sinó la demanda de millora de
l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no
existeix la justícia absoluta, sinó només la
justícia del cas concret, raó per la qual la virtut
jurídica per excel·lència és la
prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit
d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables
contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les
desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat
feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de
la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu
i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que
conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la
identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de
les infraestructures són i continuaran sent reclamacions
tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític
i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà
a articular la legítima resposta d’una societat responsable.



El Meu Mur de Berlín

Articles Posted on Tue, November 10, 2009 10:46:28

A Berlín, el meu avi va veure per una finestra del Bendlerblock com executaven el coronel Claus von Stauffenberg per haver atemptat contra Hitler. Era el 20 de juliol de 1944, el meu avi era soldat i Berlín la capital del Tercer Reich. Vint-i-sis anys més tard, a la mateixa ciutat, jo hi vaig aprendre a pujar i baixar graons, a les escales del peu del Funkturm. El mur
ja dividia la ciutat. No era encara un mur tan sofisticat com el dels
anys vuitanta, però ja feia la funció de gàbia. Per a un nen de gairebé
dos anys, un mur sense graons era un element mancat d’interès.

Amb
els anys, vaig tornar unes quantes voltes a Berlín per visitar l’Ute i
l’Elke, les dues germanes de la meva mare que encara avui hi viuen. La
majoria de vegades amb avió, però alguna, més emocionant, conduint un escarabat per la Transitstrecke, el corredor que travessava l’RDA
fins a arribar a Berlín, on era del tot prohibit aturar-se o parlar amb
ningú, tret que superessis els 80 km/h, cosa que t’assegurava un
contacte immediat amb la policia est-alemanya.

El Berlín occidental
era una illa on el mur feia de mar. Els illencs eren majoritàriament
joves i esquerranosos. La no-obligatorietat de fer el servei militar i
les exempcions fiscals eren mesures que el govern oest-alemany s’havia
empescat perquè l’illa no restés deserta. D’adolescent havia travessat
alguna vegada el mur. Tot sol pel Checkpoint Charlie,
el pas destinat als estrangers, segurament amb una certa por. Un cop a
l’altre costat, esperava que em vinguessin a recollir els familiars,
que havien de passar per un altre control.

Recordo especialment la grisor del Berlín oriental,
les grans avingudes, les botigues buides, els uniformes, l’olor de
carbó. Un dia, amb la meva àvia vam ser incapaços de gastar-nos els 20 marcs
que t’obligaven a canviar cada dia per aconseguir divises. Al
restaurant on vam anar només tenien sopa i no valia ni un marc. El
bitllet de tramvia valia pocs cèntims. Vam acabar comprant uns discos
inútils i regalant els diners que ens sobraven. Els marcs orientals no es podien recanviar ni treure del país.

Aleshores,
l’any 1989, el mur va caure i va canviar el sempre fràgil equilibri
mundial. El van fer caure els alemanys orientals, que havien perdut la
paciència i la por, ajudats per Lech Walesa i Solidarnosc, la revolució de vellut txeca i l’afebliment de la frontera hongaresa durant el mes d’agost. Jo era a punt d’anar a estudiar a Amsterdam
i no en tinc grans records. L’Elke em va aconseguir un tros de mur
pintat i me’l va guardar en una capsa de llumins. L’Ute i el Burghard,
amb la seva amiga Mercè Canela, actual directora de Cavall Fort,
van anar a rebre els qui venien de l’est. “Wahnsinn”, follia, és la
paraula que utilitzen per definir aquells dies. L’any 1990, pocs mesos
després de l’obertura, encara hi havia mur i controls, ara amb
llibertat de moviments i gran desconcert dels controladors. El meu tiet
em va fer passar pel pas dels alemanys: “Ja no són tan estrictes ara,
no controlen tant, no crec que et diguin res.” Vaig poder passar i va
ser la confirmació que les coses anaven canviant, com cantava Bob Dylan.

Des
de fa un any i mig passo cada dia per la Krausenstrasse, on una marca
sobre l’asfalt indica que allà s’aixecava el mur, i faig les 92 passes
que la separen de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya. L’edifici de l’arquitecte Aldo Rossi
ocupa el terreny que havia estat la terra de ningú, o franja de la
mort, a tocar del Checkpoint Charlie. Els meus fills ja saben pujar i
baixar escales, però aprenen una cosa més difícil: l’idioma. El meu
amic Remo, advocat respectat, m’explicava l’altre dia tot anant a veure
un partit de l’Union Berlin,
l’equip proletari de segona divisió, que la nit que va caure el mur la
va passar dalt d’un tanc en un quarter dels afores de la ciutat,
esperant rebre l’ordre d’entrar-hi.

Avui, una de les peces de dòmino gegants que cauran a la vora del Brandenburger Tor per commemorar el vintè aniversari és de la Generalitat i l’ha decorat el Marc Arroyo,
dissenyador manresà que fa anys que viu a Berlín amb la família, un
parell de gats i una fura. Ahir era el meu aniversari i escrivia
aquestes ratlles dalt d’un avió que em tornava de Barcelona cap a
Berlín. Al cel no hi ha murs, al món encara en queden molts. No sembla
que haguem après la lliçó.

Martí Estruch Axmacher.



Mileuristes sempre

Articles Posted on Fri, December 12, 2008 20:06:17

La Sílvia Poll ens envia un article de El Pais molt interessant. Si resumin: A l’Estat Espanyol els llicenciats marxen per manca de perspectives laborals, sous preparis i baixa qualitat laboral.

L’article 12/12/08

Blog Image